Cap un Habitat(ge) Sostenible – Joan Sabaté

Joan Sabaté
Aquest text és un extracte dels documents elaborats per al Consell Assessor per al Desenvoluament Sostenible, CADS, i publicats dins dels informes Cap un Habitat(ge) Sostenible i II Informe Sobre el Canvi Climàtic a Catalunya.

Fa trenta anys, en un país encara impregnat del tuf de franquisme i que començava el seu camí cap a la democràcia, alguns joves fèiem els nostres primers passos en el mon de l’ecologisme.
Avui l’ecologia, o si prefereixen en l’expressió popularitzada per l’informe Brundtland, el desenvolupament sostenible, no és ja una utopia sinó una necessitat ineludible. La sostenibilitat es planteja com una exigència ètica —de compromís amb les generacions futures—que qüestiona les bases del sistema econòmic vigent, al constatar el caràcter finit dels recursos naturals i defensar la necessitat d’incorporar dins del sistema econòmic els costos ambientals.
En aquests trenta anys, els que van des de l’inici de l’ecologisme fins al moment actual, s’ha generat enormes quantitats d’anàlisis, estudis i alternatives, que demostren que el sistema productiu actual és una enorme maquinària de degradació dels recursos abocada irremissiblement al fracàs.
La creació, l’any 1988, del Plafó Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), sota el patrocini de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) i del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), va permetre avaluar, amb dades científiques contrastades, els efectes de l’activitat humana sobre l’escalfament global i les seves conseqüències ambientals, econòmiques i socials. Des d’aquell any els successius informes emesos d’aquest organisme internacional han anat mostrat a la llum pública la intensitat dels canvis produïts i els factors de risc que se’n deriven si no es modifiquen les condicions del model de desenvolupament.

L’estudi encarregat el 2006 pel govern britànic Sir Nicholas Stern, ex-director econòmic del Banc Mundial, va plantejar per primera vegada el cost econòmic i social del canvi climàtic. Les conclusions d’aquest informe, el primer dirigit per un no ambientalista, avisa que si no es prenen mesures contundents per a aturar l’emissió de gasós d’efecte hivernacle, GEH, podria produir-se una crisi econòmica sense precedents, “amb caigudes continuades del 5% del PIB mundial que podrien arribar, si es considera un conjunt més ampli de riscos, al 20% del PIB. El mateix informe afirma que la modificació del clima de la segona part d’aquest segle depèn en gran mesura de les accions que s’emprenguin en els propers 10-20 anys, i que els riscos d’actuar massa tard poden comportar trastorns econòmics i socials comparables als de “les grans guerres i la depressió econòmica de la primera meitat del s XX”.
La formula de G.H. Brundtland, que ha estat qüestionada en alguns àmbits, però posseeix una virtut innegable: la seva claredat. Sembla difícil que ningú pugui oposar-se a la idea de que per a satisfer les necessitats actuals, no pugui posar-se en perill “…la capacitat de les generacions futures per a satisfer les seves”. El problema és definir quines són les condicions per a que aquest creixement sigui possible, i com implementar-les amb la rapidesa necessària.
Sabem quins són els principals reptes ambientals: el més important, i potser el més gran que mai ha hagut afrontat la humanitat, el canvi climàtic provocat pels GEH i coneixem les possibles conseqüències d’aquest escalfament global: l’augment de fenòmens meteorològics extrems, els canvis en els règims de pluja, o l’augment del nivell del mar. També sabem que no seran homogenis a tot el món. A Catalunya l’increment de les temperatures pot ser important, però potser sigui més notable la disminució de les precipitacions, amb escenaris que apunten cap una reducció del 30% o més.
Existeixen però altres amenaces. A tot el món s’extreuen cada any 20.000 milions de tones (MT) de pedra, graves i sorra, 1.400 MT de mineral de ferro per a la industria siderúrgica i una quantitat similar per a l’obtenció de coure. La quantitat d’acer consumit per càpita a tot el món l’any 2001, arribava als cent trenta set quilograms per persona, gairebé el doble del seu pes. L’impacte sobre el medi natural que provoca l’extracció d’aquestes quantitats ingents de materials és enorme. A més, alguns dels sistemes de processament dels minerals generen residus d’elevada toxicitat. En el cas del processament de l’alumini per a cada tona de metall cal processar quatre tones de bauxita i el procés deixa una tona d’un residu d’elevada perillositat, anomenat “fang vermell”, que s’emmagatzema en grans preses que acaben per contaminar les aigües superficials i subterrànies. En altres casos l’extracció implica la desforestació de grans àrees de boscos primaris o l’emmetzinament dels hàbitats naturals, com és el cas de l’extracció d’or, a partir de la lixiviació amb cianur.
L’actual model de desenvolupament no fa sinó incrementar el problema: generant productes inútils, o be d’una utilitat molt limitada en el temps —els anomenats d’un sòl us— i fabricant-los amb una enorme ineficiència en l’ús de les matèries primeres i de l’energia. Però la raó d’aquesta situació no rau en la mala fe dels empresaris o dels polítics, ni en la manca de tecnologies més eficients, sinó en la simple però demolidora raó de la manca de valor econòmic dels costos ambientals, com poden ser l’exhauriment dels recursos, la degradació de territori i dels ecosistemes, o les emissions de contaminants a l’atmosfera i els rius. Per modificar el model és necessari atribuir un valor econòmic a tots els elements del cicle, incorporant-los dins del procés econòmic. Si fem això ens adonarem que és més raonable procurar tancar els cicles de la matèria, l’energia i l’aigua, que no pas haver de pagar pels efectes que ocasiona haver-los deixat oberts. L’exemple més important d’aquesta manera de procedir té milions d’anys; és la natura. Hem d’aprendre dels seus sofisticats mètodes. Cal dissenyar un sistema de producció que reinverteixi els residus generats per tal de crear nous productes, i que per fer-ho utilitzi l’única font d’energia de disponibilitat il·limitada i sense danys col·laterals a la vida, que és el sol. Fer-ho portarà a substituir les mines per les deixalleries i l’extracció pel reciclatge, utilitzar l’energia renovable del sol i limitar el consum d’aigua dins dels límits de regeneració del propi sistema climàtic.
Aquest model no és una utopia. Existeixen ara mateix exemples reeixits d’empreses que apliquen aquestes bones practiques. Probablement el cas més emblemàtic és el de l’empresa nord-americana Interface, dedicada a la fabricació de moquetes sintètiques. El procés de transformació que va dur a terme, i que Ray C. Anderson explica al seu llibre es va basar en una acurada anàlisi de la situació inicial de l’empresa i un pla de millora sistemàtica dels seus processos, amb el doble objectiu de reduir-ne l’impacte i mantenir la viabilitat econòmica. El treball dut a terme per Interface va incloure l’anàlisi “in situ” de les emissions de totes les seves factories arreu del mon, que incloïen més de 250 productes tòxics. Varen descobrir que el problema era una estructura de cicles oberts que consumia recursos naturals no renovables i generava emissions toxiques a l’atmosfera i van proposar-se de transformar-lo en un sistema de cicle tancat, en el que la matèria primera del procés fos el residu generat pel seu propi producte, un cop acabada la seva vida útil.
El segon pas va ser descobrir que si enlloc de vendre el producte, simplement oferia els serveis que necessitava el client —disposar d’una moqueta en condicions d’us— podien garantir la disponibilitat de la matèria primera —la moqueta reciclada— i fidelitzava el client ja que ells s’encarregaven de totes les operacions de manteniment. Interface ha aconseguit que tota la cadena de valor (que és alhora el cicle de vida del seu producte) estigui sota una sola responsabilitat i, per tant, aprofiti totes les eficiències obtingudes per a crear valor.

%d bloggers like this: